Febrer de 1744
La batalla de Toló o batalla del cap Sicié. Va ser un combat naval lliurat el 22 febrer 1744 davant de la costa francesa, prop de Toló, en el marc de la Guerra de Successió Austríaca. Una armada combinada franco-espanyola comandada per l’almirall espanyol Juan José Navarro, es va enfrontar a la flota Britànica de la mediterrània, sota el comandament de l’almirall Thomas Matthews.
En el moment de la batalla l’Armada Britànica, tenia la seva seu principal al port de Maó, i des d’allà dominava la Mediterrània occidental impedint que des d’Espanya s’enviessin reforços per mar al centre d’Itàlia, on Espanya combatia contra Àustria. Els intents d’establir una comunicació entre el llevant espanyol i la península italiana havia estat molt complicat per la presència dels anglesos que ho impedien amb un reguitzell d’accions de càstig i puntuals encontres navals que afectaven sovint la costa catalana com l’episodi del 25 d’agost de 1742 en el qual dos navilis anglesos bombardegen Palamós fent moltes destrosses a l’església.
En aquest context Feia temps que les forces angleses havien bloquejat el gruix de l’armada espanyola al port de Toló. A la principal força naval espanyola composta per 12 navilis, s’hi havia afegit un contingent de 16 unitats franceses que, en virtut del Pacte de Família subscrit entre Espanya i França, havien comparegut al port per ajudar els espanyols. Amb la intenció de trencar el bloqueig i fer-se amb el control de la Mediterrània Oriental, l’esquadra franco-espanyola va sortir del port de Toló el dia 19 de febrer rumb al sud comandats per l’almirall Navarro en el navili de 114 canons Real Felipe. El seguien les naus franceses a l’avantguarda i al centre i les espanyoles al centre i a la rereguarda. Entre aquest darrers hi havia el navili Neptú. Al matí del dia 22 de febrer de 1744 les esquadres dels dos bàndols entraren en combat amb una desigualtat de forces evident. Va ser un sagnant episodi que va passar a l’historia com a una gran derrota anglesa però que en realitat no va donar cap vencedor clar. Si hi ha un èxit remarcable és sens dubte el paper heroic que van protagonitzar les naus anomenades a l’època marchantes. Aquestes vaixells, antics mercants, no eren destinats a la guerra però es bateren amb molta efectivitat contra un enemic molt superior.
El navili Neptú
Una d’aquestes naus marchantes era el navili Nuestra Señora del Carmen, alies El Neptuno. Com els seus companys el Oriente el Halcón, el Brillante, el Soberbio y el Poder, havia estat comprat a propietaris particulars francesos l’any 1740 i adaptat com a vaixell de guerra a l’arsenal de la Carraca de Cadis, per a reforçar l’armada espanyola davant el conflicte bèl·lic amb Anglaterra. Va passar a tenir la categoria de navili lleuger de 60 canons. Tenia una dotació de 600 homes i el comandava el capità don Henrique de Olivares. En el combat, el Neptuno es va enfrontar durant més de quatre hores, sol i “a tiro de pistola” amb quatre navilis i una fragata. Va rebre molts danys però va aconseguir escapolir-se en retirar-se les naus enèmiques i, Ja fora de la batalla, enfilà rumb sud i arribà a Barcelona l’endemà dia 25 de febrer amb moltes baixes, entre elles la del seu comandant. Fins aquí el que se sabia oficialment.
La informació aportada per l’APSMP
En el curs de les feines d’inventari que s’estan duent a terme actualment a l’APSMP va aparèixer per casualitat una dada fins ara inèdita sobre la sort del comandant d’aquest vaixell. La dada és interessant pel que aporta d’informació a la història de la Marina Espanyola i també per que descriu un conflicte i pràctica funerària en us a Barcelona durant el segle XVIII.
El registre de l’APSMP Deposits y drets Tarraconenses, un llibre manuscrit iniciat l’any 1723, que detalla els cobraments corresponents a la regulació fiscal sobre enterraments adoptada en el Concili de Girona de 1717, hi ha el següent assentament:
“Als 26 febrer 1744 sepultura de beneficiat a Don Henrich de Olivares religiós profés de St. Joan capità del vaixell de guerra dit Neptuno. Mori en la Batalla contra los inglesos davant Toló. Lo vaixell vingué al port de Barcelona y lo tragueren a la capilla de Mar. Se deixa enterrat als caputxins. Lo associà la comunitat de Santa Maria y lo sr. Ardiaca, per sentencia del Illm, s’emportà la meitat de la rova? y demes drets y encàrrecs. També lo associa la Comunitat de St. Joan. fonch ceremonia perque no li tocava. Vide altres dos exemplars lo un de Dn. Joan de Pinos en la parrochial de St. Pere als 14 xbre 1739 y lo altre en esta parroquia en lo llibre dit Lucerna pàgina 138, al dors”.
L’assentament es va fer per tal de donar constància del drets parroquials de funerària que es repartiren les parròquies de Santa Maria del Mar, per raó d’haver dipositat el cos a la capella de la Llotja i del Pi, perque el convent de caputxins de Santa Madrona, on fou enterrat Enric de Olivares, era feligresia del Pi. Hi ha el detall curiós que l’ardiaca de la catedral sembla ser que es va endur els drets d’enterrament i la meitat de la roba. Les referències que afegeix el text es conserven i s’entén que la comunitat intentava justificar la pràctica amb altres casos succeïts anteriorment. La dada és anecdòtica però representa una aportació a la història de la marina espanyola que segur que interessarà als lletraferits que la tracten.